Dia 9 - Dubrovnik, Ston i Blagaj

Avui tocava la preceptiva visita a la costa de Croàcia, només per dir que hi hem estat. Ens vam aixecar ben d’hora, tant que vam esperar a que posessin la carretera. Estàvem avisats de que, si ens columpiàvem una mica, no podríem ni entrar a Dubrovnik i la vam encertar. Vam trobar lloc per aparcar (va costar però el miracle es va obrar) i vam entrar al castell (després de pagar el primer termini de la nova piscina de l’alcalde). Per l’hora que era vam poder passejar tranquils un quart d’hora fins que, de cop, van començar a venir cotxes, autobusos, creuers, naus espacials… La perla de l’Adriàtic? La perla? La perla que tinc aquí penjant! 

La gent ja no pensa en la història d’aquest port ni en la seva destrucció a la guerra, ni en la seva reconstrucció ni… Dubrovnik és King’s Landing, i les escales aquelles són on la Cersei Lannister baixava en pilota picada mentre tot déu cridava Shame! Shame! Shame! De fet, no costa gens imaginar-s’ho ja que la densitat de gent concentrada allà és força semblant a la que surt en aquella escena. I el preu de les cerveses? Buf, sembla que l’hagi fixat el mateix Joffrey Baratheon. Quan faig la comparació d’aquests preus amb els de Zagreb em costa molt de creure que sigui el mateix país. A part de tot, l’entorn és força maco, sí.

De Dubrovnik vam anar a Ston, que està al costat. És aquell poble que no coneix ningú però que tothom visita per tenir la segona muralla més gran del món… o això és el que ells diuen. Malgrat el turisme és un poble tranquil i petit, tan petit que has de prendre’t unes quantes cerveses només per dir que hi has estat una bona estona. Però mira, vam passejar, fer la cervesa i fins i tot dinar. Evidentment, peix, és clar.

Amb la calma vam tornar a Bòsnia i, com que teníem temps, vam anar a visitar el monestir de Blagaj. I no, no hi ha no església ni monges ni claustre ni venedors d’aigua del Carme ni res d’aquelles coses que tenen els monestirs. Aquest el van fundar els Dervixos Sufís el segle XVI per trobar-hi el silenci, la pau i l’espiritualitat… fins que va arribar el primer autobús de turistes. La gràcia que té (que no pas l’originalitat) és que està enganxat a una pedra de 200 metres i té un llac que surt d’un gran forat de la roca i que diuen que és blau turquesa i que és molt transparent i bla, bla, bla… deu ser veritat, però amb la pluja que havia caigut, i seguia caient, com que aquests efectes ja tal. Però bé, era diferent i la visita es feia en poca estona. Ara ja tocava tornar a Mostar i gaudir de la seva nit aprofitant que ja no plovia. I com a regal de comiat a Mostar, vam ser obsequiats per l'amo del bar on fèiem la darrera cervesa amb tot un repertori de música de Bach fent que marxéssim d'allà amb aquest record.