Benvolguts lectors, primer de tot deixeu-me que em presenti. El que us escriu es diu Jo i la persona que l’acompanya, que casualment és la seva dona (què hi farem) es diu Ella. Bé, no penseu que tinc per costum parlar de mi en tercera persona, això ho fa la reialesa i d’altres experiments endogàmics, tan sols era un recurs lingüístic. Però ja està.
Com diu el títol, això no és una guia de viatge però quasi, o sigui, que no pretengueu que us organitzem un viatge a mida tal i com fan d’altres, ni donar-vos detalls d’on dormir o menjar, vull dir que només parlarem del nostre viatge i de com hem interpretat, dels llocs que ens han agradat i dels que no, de la gent simpàtica o la que, directament, acabaves enviant a prendre pel cul. És la nostra manera de veure-ho que no té perquè ser com la vostra.
Apa, a cagar a la via.
Dia 1 - El Caire
Després de molt avió, arribem al Caire. Ens venen a recollir des de l'hotel com si fóssim uns vip de pacotilla i cap a l'hotel. Pel camí només veus grans cartells amb fotos del president amb altres líders mundials (d'aquells que sembla que només vulguin ser líders d'un món arrassat). Finalment arribem a l'hotel. Quan el vam reservar, tant el nom: "Tahir Plaza Suites - Museum view" com les fotos que l'acompanyaven (això és fotografia publicitària, i la resta ximpleries) no feien suposar que ens ficaríem en un garito semblant. Això sí, el personal és meravellós (tant com la propina que els vam donar que segur que és més que el seu sou). Ah, i si més no van tenir el detall de regalar-nos uns taps per a les orelles, ho vam entendre a la nit. Això sí, abans d'anar a dormir vam localitzar el que seria el nostre bar de guàrdia, el "Carol", un loc amb un disseny de nau marciana i ple de guiris on pots escoltar tot tipus de música, fins i tot, i us juro que és veritat, "La bien pagá" de Miguel de Molina.
Mireu, us faré cinc cèntims del que és el Caire: un puto caos estressant, sorollós i contaminat. A veure, és una ciutat de 25 milions d'habitants urbanitzada amb el puto cul, on el trànsit és de bojos, els semàfors són decoratius, per a creuar un carrer necessites un màster de Creuarcarrersologia i, el més característic, la gent condueix amb una mà al voltant i l'altra al clàxon, sigui l'hora del dia o la nit que sigui, encara que no hi hagi trànsit i vagin sols, sempre fan sonar el clàxon. I l'aire... l'aire, mare meva, és la raó per la qual us recomano que no la cagueu com nosaltres i us esteu en aquesta puta urbe com menys dies millor. Quan tornes a casa et passes dies esputant mocs de color negre. I més coses que aniran sortint en successives cròniques. Ara a intentar dormir.
Fent un Margarita al Carol
Panoràmica del Carol
Añadir comentario
Comentarios