Dia 6 - Alexandria / 2025 - Egipte | Això no és una guia de viatge... però quasi

Benvolguts lectors, primer de tot deixeu-me que em presenti. El que us escriu es diu Jo i la persona que l’acompanya, que casualment és la seva dona (què hi farem) es diu Ella. Bé, no penseu que tinc per costum parlar de mi en tercera persona, això ho fa la reialesa i d’altres experiments endogàmics, tan sols era un recurs lingüístic. Però ja està.

Com diu el títol, això no és una guia de viatge però quasi, o sigui, que no pretengueu que us organitzem un viatge a mida tal i com fan d’altres, ni donar-vos detalls d’on dormir o menjar, vull dir que només parlarem del nostre viatge i de com hem interpretat, dels llocs que ens han agradat i dels que no, de la gent simpàtica o la que, directament, acabaves enviant a prendre pel cul. És la nostra manera de veure-ho que no té perquè ser com la vostra.

Apa, a cagar a la via.

Dia 6 - Alexandria

Poc podem explicar d'Alexandria ja que hi cardava un vent de collons i estar-se al carrer era com molt desagradable. En fi, que vam arribar amb el tren sense més contratemps (sembla mentida, oi?) i allà vam anar a visitar les catacumbes de Kom el Shoqafa, el gran monument al sincretisme o, si ho voleu, a l'esquizofrènia religiosa. M'explico, baixes per una escala de cargol amb els graons ben poc uniformes (ull amb els genolls) i visites tres nivells. Aquestes catacumbes van ser construïdes el segle II per gent pastosa per enterrar-hi els seus morts, però després es va obrir a la púrria. Bé, parlava del sincretisme perquè allà pots trobar una estàtua d'Anubis (el déu egipci amb cap de xacal) vestit de legionari romà, sarcòfags egipcis amb cares que semblen emperadors romans o estàtues amb pentinats grecs i postures faraòniques... no sabien per on navegaven aquella gent.

Després vam veure la columna de Pompeu a la que no li trobo el què de la seva fama, crec que no li vaig fer cap foto. D'allà vam agafar un taxi per anar a la ciutadella Qaitbay. S'ha de dir que aquell taxi era tot un homenatge al Mortadelo, literalment queia a trossos. Vam intentar passejar pel passeig marítim però el vent li treia l'encant a tot, així que vam buscar un lloc per dinar i després ens vam arreserar pels carrers de l'interior a mirar botiguetes, tot per anar fent temps abans d'agafar el tren. I poca cosa més, que no vam trobar ni la tomba de Cleòpatra ni la d'Alexendre, així que... bona nit.