Benvolguts lectors, primer de tot deixeu-me que em presenti. El que us escriu es diu Jo i la persona que l’acompanya, que casualment és la seva dona (què hi farem) es diu Ella. Bé, no penseu que tinc per costum parlar de mi en tercera persona, això ho fa la reialesa i d’altres experiments endogàmics, tan sols era un recurs lingüístic. Però ja està.

Com diu el títol, això no és una guia de viatge però quasi, o sigui, que no pretengueu que us organitzem un viatge a mida tal i com fan d’altres, ni donar-vos detalls d’on dormir o menjar, vull dir que només parlarem del nostre viatge i de com hem interpretat, dels llocs que ens han agradat i dels que no, de la gent simpàtica o la que, directament, acabaves enviant a prendre pel cul. És la nostra manera de veure-ho que no té perquè ser com la vostra. 

Apa, a cagar a la via.

Dia 19 - Ankara

Ankara, capital de Turquia per obra i gràcia del senyor Mustafa Kemal Atatürk, ciutat molt moderna des d'un punt de vista arquitectònic, però del tot desfassada des del punt de vista del trànsit. Caòtic, impossible, de bojos... no acabo de trobar l'adjectiu correcte per definir el trànsit d'Ankara. Després de molta estona i de voltes estúpides, per fi vam poder deixar el cotxe a l'Asrin Business Hotel Kizilay (nom força pretenciós per la mediocritat del local). Ara tocava fer un mínim de turisme. Per començar, la visita obligada del mausoleu del senyor Kemal, altrament conegut com a Atatürk. 

Com manen els cànons de tot mausoleu, el complex constava d'una gran esplanada fora de mida amb un petit edifici ple de columnes al front i que conté la reial carmanyola a dins. Allà vam veure, no sé si el canvi de guàrdia o uns soldats que sortien del Ministry of Silly Walks dels Monty Python. Vist això vam anar a rendir honors a la llauna de menjar per a cucs. Perfecte, ja està vist. Ara tocava la segona part de l'activitat turística que era, i sorprenentment més difícil del que ens pensàvem, buscar un bar on tinguessin cervesa. Sí senyor, el senyor cadàver quan encara no ho era va crear aquesta capital com a símbol de la modernitat i dels nous temps, deslligant-los de l'antic règim musulmà i les seves coses. Doncs ens vam trobar una ciutat que podia competir amb Teheran amb certes manies estúpides (perdó, amb creences, que encara se'ns ofendrà algú). 

Al final la pel·lícula va acabar bé i en vam trobar dos, un al costat de l'altre. Ara ja podem anar al llit tranquils.