Benvolguts lectors, primer de tot deixeu-me que em presenti. El que us escriu es diu Jo i la persona que l’acompanya, que casualment és la seva dona (què hi farem) es diu Ella. Bé, no penseu que tinc per costum parlar de mi en tercera persona, això ho fa la reialesa i d’altres experiments endogàmics, tan sols era un recurs lingüístic. Però ja està.

Com diu el títol, això no és una guia de viatge però quasi, o sigui, que no pretengueu que us organitzem un viatge a mida tal i com fan d’altres, ni donar-vos detalls d’on dormir o menjar, vull dir que només parlarem del nostre viatge i de com hem interpretat, dels llocs que ens han agradat i dels que no, de la gent simpàtica o la que, directament, acabaves enviant a prendre pel cul. És la nostra manera de veure-ho que no té perquè ser com la vostra. 

Apa, a cagar a la via.

Dia 3 - Çanakkale

Aquell dia ens tocava conduir. Havíem parlat amb l'empresa de lloguer que ens durien el cotxe a la porta de l'hotel, teníem papers i de tot. Després d'esperar força estona, vaig trucar a l'empresa i, oh, sorpresa, no en sabien res. La qüestió és que, al final, ens van portar un Suv que semblava molt xul·lo però que, a l'hora de la veritat, tirava menys que Dalí després de l'incendi. 

Però no totes les dificultats s'havien acabat. Ara tocava aconseguir sortir d'Istambul, cosa que no era gens fàcil, diguem-ne que fan servir una conducció força pragmàtica, per dir-ho amablement. Al final vam arribar al túnel, podent deixar Europa i entrant a Àsia. A partir d'allà, a conduir fina a Çanakkale, donant una volta de collons que ens podríem haver estalviat si ja estigués acabat el pont que estaven construint. 

Al final vam arribar a l'Hotel Helen que estava a la part més alta del poble. En fi, de Çanakkele el que es pot dir és que és un port força turístic i que està ben aprop de les ruïnes de Troia. Bàsicament això.