Benvolguts lectors, primer de tot deixeu-me que em presenti. El que us escriu es diu Jo i la persona que l’acompanya, que casualment és la seva dona (què hi farem) es diu Ella. Bé, no penseu que tinc per costum parlar de mi en tercera persona, això ho fa la reialesa i d’altres experiments endogàmics, tan sols era un recurs lingüístic. Però ja està.

Com diu el títol, això no és una guia de viatge però quasi, o sigui, que no pretengueu que us organitzem un viatge a mida tal i com fan d’altres, ni donar-vos detalls d’on dormir o menjar, vull dir que només parlarem del nostre viatge i de com hem interpretat, dels llocs que ens han agradat i dels que no, de la gent simpàtica o la que, directament, acabaves enviant a prendre pel cul. És la nostra manera de veure-ho que no té perquè ser com la vostra. 

Apa, a cagar a la via.

Dia 1 - La Rochelle

No te n'adones de la història que duu a sobre la Rochelle fins que no hi ets... i això és el que ens vam trobar. Però abans de tot, dir-vos que ens vam allotjar a una caseta anomenada Appartement La Rochelle que, com el seu nom indica, està a Sainte Soulle. Reconec que és dels llocs on ens hem sentit millor, enmig d'un poble tranquil amb els seus carrers principals tallats per obres (això el fa més tranquil i inaccessible). Però tornem a la història:

Al segle XII, després que els ducs d’Aquitània destrossessin el veí Châtelaillon (costums ancestrals dignes de respecte), La Rochelle es va erigir com a “roqueta” (Rupella) amb una clara vocació de frenar aquestes tradicions. Elionor d’Aquitània, en comptes de seguir jugant als enderrocs, els va donar carta de comuna, o sigui, que deixava de ser un feu i passava a ser una ciutat autogovernada (no ho intenteu entendre amb els criteris actuals). Posteriorment els Templers hi van instal·lar la seva gran base atlàntica. Resultat: sal, vi i llibertats comercials. La ciutat va tenir alcalde des del 1199 i va defensar els seus privilegis com si fossin ostres.

Després va arribar la Reforma (aquella de París ben bé val una missa) i La Rochelle es va convertir en el gran reducte hugonot. Després de la massacre de Sant Bartomeu, molts protestants s’hi van refugiar. Això va acabar com sol acabar quan una ciutat rica, independent i protestant s’enfronta a la corona francesa: malament. El setge de 1627-28 és l’episodi estrella d'aquella guerra. El cardenal Richelieu, qui tenia altres feines més importants que preocupar-se de les putes joies de la reina i que no era precisament un veí simpàtic, va tancar el port amb una dic enorme perquè no arribessin els vaixells anglesos que venien per ajudar els protestants. En quinze mesos, d'uns 27.000 habitants en van quedar només 5.000. Per acabar-ho de rematar (literalment), l’alcalde Jean Guiton va prometre que apunyalaria qui parlés de rendició. Al final es van rendir igual, la gana és la gana.

El més cruel de tot és que el dic va ser destrossat per una tempesta pocs dies després. Però, en fi, que la ciutat es va recuperar a poc a poc, va comerciar amb el Nou Món (d’aquí New Rochelle, a Nova York) i, segles després, va ser de les últimes ciutats franceses alliberades a la Segona Guerra Mundial.

Com que només ens vam dedicar a passejar i vegetar, ara parlem d'arquitectura, a manca de coses més interessants de què parlar:

Primer de tot cal parlar d'el Vieux-Port que és, sens dubte, la postal oficial. A l’entrada hi ha el duet inseparable:

• Tour Saint-Nicolas: uns 42 metres, planta pentagonal, laberint d’escales dins dels murs. Sembla un castell que s’ha posat de puntetes per vigilar el mar. I, de passada, s’inclina una mica perquè el terreny és tou. La torre de Pisa versió atlàntica, però amb més caràcter.
• Tour de la Chaîne: davant per davant. De nit tensaven una cadena de ferro enorme entre les dues torres per tancar el port. Qui no pagava peatge, a casa. Pràctic i una mica dramàtic.
• Un tros més enllà, la Tour de la Lanterne: far medieval (dels més antics de la costa atlàntica) i després presó. Les parets estan plenes de grafitis de presoners anglesos, holandesos i corsaris. Uns dibuixaven vaixells amb un detall que fa pensar: “aquest noi tenia temps de sobres”.

Al centre històric, les arcades són el detall que enamora. Les van fer perquè els mercaders no es mullessin amb el clima atlàntic. Avui protegeixen botigues, cafeteries i gent que passeja sense pressa. Les cases de pedra calcària local (la Crasane, que aguanta la sal) tenen gàrgoles, figures al·legòriques i, de vegades, aquella cara de “jo he vist passar molts vaixells i uns quants setges”.

L’Hôtel de Ville és un pastís: muralla gòtica per fora, renaixement per dins, i funciona com a ajuntament des del 1298. És dels més antics de França que encara treballen. La Grosse Horloge, antiga porta de la muralla, sona cada dia al migdia com si res hagués canviat.

I aquí acaba el dia. Bona nit.