Benvolguts lectors, primer de tot deixeu-me que em presenti. El que us escriu es diu Jo i la persona que l’acompanya, que casualment és la seva dona (què hi farem) es diu Ella. Bé, no penseu que tinc per costum parlar de mi en tercera persona, això ho fa la reialesa i d’altres experiments endogàmics, tan sols era un recurs lingüístic. Però ja està.

Com diu el títol, això no és una guia de viatge però quasi, o sigui, que no pretengueu que us organitzem un viatge a mida tal i com fan d’altres, ni donar-vos detalls d’on dormir o menjar, vull dir que només parlarem del nostre viatge i de com hem interpretat, dels llocs que ens han agradat i dels que no, de la gent simpàtica o la que, directament, acabaves enviant a prendre pel cul. És la nostra manera de veure-ho que no té perquè ser com la vostra. 

Apa, a cagar a la via.

Dia 8 - Caltagirone i Agrigento

Caltagirone, derivació de l'àrab que bol dir "el castell dels gerros ". La gràcia que té aquest poble són els 142 esglaons de l'Scala di Santa Maria del Monte, cadascun d'ells amb un disseny de rajola diferent. El producte estrella de les botigues d'allà (no ens enganyem, és un poble abocat al comerç de ceràmica), és el cap de moro (de ceràmica, no real com a més d'un gurú de la puresa racial els agradaria). Nosaltres vam ser més originals i vam comprar altres productes de ceràmica que els caps dels moros. El preu? En diners no ho recordo, però a ella li van costar els pulmons i part del fetge.

Després vam fer una paradeta a Gela, on hi havia les restes d'una muralla grega. Entre nosaltres, estava força deixat i, la veritat, el siroco començava a fer els seus efectes. Poca cosa a destacar.

Agrigento o com el siroco pot arruinar-te el dia, i és que aquell puto aire calent et fa bullir les neurones i no només als turistes, que la gent d'aquella zona era borde de collons. Ja de bones primeres, arribem al càmping Nettuno i anem a buscar un lloc per dinar. Hi ha com un restaurant bocateria que, encara que ja sigui tard per dinar, un d'aquells entrepans que ja tenen fet ens donaran... doncs no, el pavo ens diu, no pas amablement, que passa de servir-nos, que san Pietro es un bon home. Tornem al càmping (ara no recordo què és el que vam menjar al final si és que vam menjar). Ens el mirem amb tot el carinyo que es pot tenir amb la gana i el siroco i li diem al senyor de la porta, d'una manera educada, que aquell càmping és una puta merda i que marxem. 

Vam aterrar en un hotelet anomenat Casa Natia, a Favara, allà al costat mateix. I tot seguit ens dirigirem a l'esplanada dels temples o. com ells li diuen: la Valle dei Templi, una vall molt curiosa, ja que està al damunt d'un turó... els sicilians han de mentir sempre! Aquesta mostra delirant de llepada de cul divina dels grecs és del segle V aec.  A mi que això de veure pedres trencades no em tira massa, em va sorprendre moltíssim, sobretot el temple de la concòrdia, que sembla construit fa dos dies. 

No sé si a l'època dels grecs feia tanta calor, però aquell dia... bé, que vam sortir d'allà i vam anar a veure l'Scala dei Turchi a Realmonte. Es tracta d'unes platges presidides per unes parets blanques figura que molt espectaculars. Ho deuen ser si vens amb positivitat, però a nosaltres tot allò ens va semblar una merda penjada d'un pal. Igual algun dia hi tornem i ho veiem de manera diferent.

Bé, ja era el vespre i vam anar a fer una cervesa. Ens va atendre un senyor provinent de l'altra banda del mediterrani, anant cap al sud, amb la mateixa amabilitat que la resta de la gent d'allà. Vam demanar dues cerveses però només ens van dur una. Li vaig demanar la segona i em va fer un gest com dient-me que encara tenia la primera que m'havia dut. Vam deduir que no li entrava al cap que una dona pogués beure cervesa i que les dues eren per a mi. En fi, pilarí. Bona nit.