Benvolguts lectors, primer de tot deixeu-me que em presenti. El que us escriu es diu Jo i la persona que l’acompanya, que casualment és la seva dona (què hi farem) es diu Ella. Bé, no penseu que tinc per costum parlar de mi en tercera persona, això ho fa la reialesa i d’altres experiments endogàmics, tan sols era un recurs lingüístic. Però ja està.

Com diu el títol, això no és una guia de viatge però quasi, o sigui, que no pretengueu que us organitzem un viatge a mida tal i com fan d’altres, ni donar-vos detalls d’on dormir o menjar, vull dir que només parlarem del nostre viatge i de com hem interpretat, dels llocs que ens han agradat i dels que no, de la gent simpàtica o la que, directament, acabaves enviant a prendre pel cul. És la nostra manera de veure-ho que no té perquè ser com la vostra. 

Apa, a cagar a la via.

Dia 5 - Etna i Catània

De bon matí tocava fer una mica de muntanya... una mica, eh? Ara no ens flipem. Volíem acostar-nos a l'Etna (el que es pogués, ja que quan treu fum no deixen que la gent s'hi apropi gaire). Vam arribar amb cotxe fins al peu del 'funivia', o sigui, el telefèric, que ens va dur fins molt amunt. Ara, si vols arribar, ja t'ho curres tu, eh, xato? El camí era com el del croscat però més empinat, mès bèstia i, sobretot, amb un vent que t'hi cagues. Hi havia qui anava en autobús, però que voleu que us digui, mola més caminar. No vam arribar fins on era permès, que tampoc estava gairebé molt més lluny.

Després de comprar algun record (i endur-me sense comprar algun altre), vam baixar altre cop, després de mil i una corves, al nivell del mar per visitar Catània (o Keiteinia que diria la del navegador). Era maco però no espectacular. Diuen que tenen el mercat de peix més gran del món, la Pescheria. Bé, vam passejar una mica, tot molt barroc... sí, al final el barroc va guanyar als estils anteriors enterrats sota la lava de l'Etna un rere l'altre. Sort de Santa Àgata que es va encarregar d'amansar aquell volcà. De Catània es pot destacar, sobretot, la Piazza del Duomo amb l’elefant de pedra lava, la Liotru, amb un obelisc egipci a l’esquena que és el símbol de la ciutat.

Amb tot això. vam sopar i vam tornar cap al càmping. Sí, no he explicat gairebé res, però les fotos són més interessants.