Benvolguts lectors, primer de tot deixeu-me que em presenti. El que us escriu es diu Jo i la persona que l’acompanya, que casualment és la seva dona (què hi farem) es diu Ella. Bé, no penseu que tinc per costum parlar de mi en tercera persona, això ho fa la reialesa i d’altres experiments endogàmics, tan sols era un recurs lingüístic. Però ja està.

Com diu el títol, això no és una guia de viatge però quasi, o sigui, que no pretengueu que us organitzem un viatge a mida tal i com fan d’altres, ni donar-vos detalls d’on dormir o menjar, vull dir que només parlarem del nostre viatge i de com hem interpretat, dels llocs que ens han agradat i dels que no, de la gent simpàtica o la que, directament, acabaves enviant a prendre pel cul. És la nostra manera de veure-ho que no té perquè ser com la vostra. 

Apa, a cagar a la via.

Dia 13 - Berlín

Amb les restes de peu que ens quedava vam visitar el museu de Pergamon (si no vols brou, dues taces i prou). Aquest museu es diu així per l'altar de Zeus a Pèrgam, Turquia. Aquest altar, per cert, no el vam veure quan vam anar a Pèrgam i esperavem de veure'l aquí... doncs no, toca't els collons, l'estaven restaurant. Però és igual, ens esperaven algunes meravelles molt millors que el puto altar. Ja de bon començament, ens vam trobar amb la porta de Babilònia. Tot el que et puguin dir els llibres d'història es queda curt, i el que la va descobrir es devia d'haver canviat de calçotets allà mateix. Altra monument espectacular era la porta del mercat de Mileto, que recordava com bastant a la de la biblioteca de Cels a Efes. 

Després d'això, tocava seguir veient coses antigues. Vam anar a la zona d'Alexanderplatz per contemplar la meravellosa arquitectura soviètica. Posteriorment la visita obligada era la del monument a les víctimes de l'holocaust. Té la seva gràcia, però que em perdonin si dic que no l'he entès, la veritat. A mi em sembla un monument als suburbis de qualsevol gran ciutat. En fi. Per compensar vam visitar on suposadament (no hi ha res que indiqui el lloc ni falta que li fa) el causant de l'holocaust devia d'haver pensat allò de "ningú no ha aconseguit matar-me mai perquè sóc Déu i només jo decidiré quan he de morir, ningú més". I ho va fer allà.

I com que encara ens quedava dia per omplir, vam anar al Königs Wusterhausen, un palauet fora de Beerlín, que com el seu nom indica, era on el rei de Baviera anava a caçar. I després d'això, cap a casa.