Benvolguts lectors, primer de tot deixeu-me que em presenti. El que us escriu es diu Jo i la persona que l’acompanya, que casualment és la seva dona (què hi farem) es diu Ella. Bé, no penseu que tinc per costum parlar de mi en tercera persona, això ho fa la reialesa i d’altres experiments endogàmics, tan sols era un recurs lingüístic. Però ja està.

Com diu el títol, això no és una guia de viatge però quasi, o sigui, que no pretengueu que us organitzem un viatge a mida tal i com fan d’altres, ni donar-vos detalls d’on dormir o menjar, vull dir que només parlarem del nostre viatge i de com hem interpretat, dels llocs que ens han agradat i dels que no, de la gent simpàtica o la que, directament, acabaves enviant a prendre pel cul. És la nostra manera de veure-ho que no té perquè ser com la vostra. 

Apa, a cagar a la via.

Dia 13 - Abu Simbel

Arribem amb el creuer a Aswan, allà ens fan aixecar a no sé quina hora de la matinada per a que ens reculli un autocar per anar a Abu Simbel, que està a més de tres hores d'allà, tocant a la frontera amb el Sudan. Això tindria sentit a l'estiu, però érem al febrer, s'hi podia anar a qualsevol hora! 

En fi, que valia la pena tot aquest trasbals per poder veure l'obra d'un faraó amb més ego que Cristiano Ronaldo i Donald Trump junts. Quatre estàtues de 20 metres d'alçada per lloar la seva imatge, i quatre més en un temple més petit per lloar la seva santa esposa Nefertari. Tanta lloa es va convertir en malediccions el dia que van haver de traslladar-ho tot, pedra per pedra, per a que no quedés inundat amb la presa d'Aswan. Malgrat tot, sí, val i molt la pena... i si no existís ni el Japó ni els Estats Units, encara hi hauria molta menys gent emprenyant.

Arribada al migdia i per la tarda a fer el vago una bona estona.