Benvolguts lectors, primer de tot deixeu-me que em presenti. El que us escriu es diu Jo i la persona que l’acompanya, que casualment és la seva dona (què hi farem) es diu Ella. Bé, no penseu que tinc per costum parlar de mi en tercera persona, això ho fa la reialesa i d’altres experiments endogàmics, tan sols era un recurs lingüístic. Però ja està.

Com diu el títol, això no és una guia de viatge però quasi, o sigui, que no pretengueu que us organitzem un viatge a mida tal i com fan d’altres, ni donar-vos detalls d’on dormir o menjar, vull dir que només parlarem del nostre viatge i de com hem interpretat, dels llocs que ens han agradat i dels que no, de la gent simpàtica o la que, directament, acabaves enviant a prendre pel cul. És la nostra manera de veure-ho que no té perquè ser com la vostra. 

Apa, a cagar a la via.

Dia 5 - Bergama

Bergama o Pèrgam, tant se me'n fot. La qüestió, que vam marxar de Çanakkale rumb a Pèrgam. Abans de fer paradet a l'hotel Attalos Suites (sona millor del que realment era, però tampoc estava gens malament) vam buscar l'Acròpolis. Vam donar força voltes, fins i tot algun cabró va enredar el gluglu-maps i, seguint-lo, vam anar a parar a un restaurant. Al final, molt al final, vam desistir ja que vam decidir feia de mal pujar tant caminant com amb cotxe. Tampoc vam veure l'altar de Zeus, que és el que realment fora de quatre pedres trencades valia la pena, ja que està al Neuer Museum de Berlín. Tant se val, vam dinar allà on vam poder.

Bé, ja instal·lats vam visitar l'Asclepeion. Que què collons és això amb aquest nom tan estrany? Era com una mena d'hospital com bastant friki, dedicat al déu grec de la medicina Asclepi. Estava apartat de la ciutat per a que els malalts no haguessin d'entrar dins dels murs. Imagineu-vos un hospital on les serps campàven com a casa seva, els malalts els posaven a dormir i els déus els deien el remei en somnis, però que, en veritat, eren els sacerdots que entraven per túnels secrets i que els parlaven per uns forats mentre que, a l'endemà, feien veure que interpretaven aquests missatges, o aigües miraculoses riques en radó, un gas noble radioactiu que, de ben segur, ho curava tot. I no, tot això no té res a veure amb el sistema sanitari de la comunitat de Madrit... allò és pitjor (el de Madrit vull dir).

A part de tot, tenia una gran avinguda on els malalts entraven en processó, una biblioteca, un gimnàs i un teatre enorme on es feien les cures amb públic (encara que algus diuen que servia per a que els malalts s'entretinguessin veient comèides). Ah, i el més important, ni un puto turista, la visita no podia ser millor. Al tornar, passejadeta per la part alta del poble, molt encantador i tranquil i cap a casa a dormir.