Benvolguts lectors, primer de tot deixeu-me que em presenti. El que us escriu es diu Jo i la persona que l’acompanya, que casualment és la seva dona (què hi farem) es diu Ella. Bé, no penseu que tinc per costum parlar de mi en tercera persona, això ho fa la reialesa i d’altres experiments endogàmics, tan sols era un recurs lingüístic. Però ja està.

Com diu el títol, això no és una guia de viatge però quasi, o sigui, que no pretengueu que us organitzem un viatge a mida tal i com fan d’altres, ni donar-vos detalls d’on dormir o menjar, vull dir que només parlarem del nostre viatge i de com hem interpretat, dels llocs que ens han agradat i dels que no, de la gent simpàtica o la que, directament, acabaves enviant a prendre pel cul. És la nostra manera de veure-ho que no té perquè ser com la vostra. 

Apa, a cagar a la via.

Dia 2 - Istambul

Començava un dia força dens. Després d'un, diguem-ne esmorzar (posen totes les coses més rares què poden trobar excepte unes pastetes), vam fer un petit passeig per l'hipòdrom fins que vam arribar a la mesquita blava... merda, l'estaven restaurant. Ja hi anirem un altre cop... perquè hi haurà un altre cop! Cap problema, per això estava Agia Sofia. Per desgràcia allà no vam poder pujar al segon pis ja que l'estaven restaurant, també. No patim, hi haurà un altre cop. Però la part de sota, la part de sota! Entre que veníem de la pandèmia i era primera hora, allò era impressionant, gairebé més gats que persones, un silenci, una immensitat... 

La segona visita havia de ser a la Cisterna Basílica però... sí, ho heu endevinat, estava tancada, més excusa per a aquest altre cop. Doncs res, ens vam dirigir cap al Gran Basar, que, curiosament, també estava força tranquil. Això sí, era per no comprar-hi res, se'ls anava la castanya de mala manera amb els preus. Res, una toma i cap al Bòsfor. però primer, un passeget pel basar de les espècies... l'aventura de sobreviure a tant de pesat donant la tabarra per a fer-te entrar al seu comerç! Per arribar al pont, calia passar per un estret túnel ple de paradetes on venien joguines que semblaven posseïdes pel dimoni. Finalment, vam arribar al pont, aquell ple de pescadors amb canya i turistes fent-los fotos com si no haguessin vist mai ningú pescant. 

A partir d'allà, un no parar de pujar fins arribar al peu de la torre Galata. L'arquitectura i l'ambient eren ja ben diferents als de l'altra banda del Bòsfor. Bé, després a baixar, sopar i cap a casa que a l'endemà tocava agafar el cotxe.