Benvolguts lectors, primer de tot deixeu-me que em presenti. El que us escriu es diu Jo i la persona que l’acompanya, que casualment és la seva dona (què hi farem) es diu Ella. Bé, no penseu que tinc per costum parlar de mi en tercera persona, això ho fa la reialesa i d’altres experiments endogàmics, tan sols era un recurs lingüístic. Però ja està.

Com diu el títol, això no és una guia de viatge però quasi, o sigui, que no pretengueu que us organitzem un viatge a mida tal i com fan d’altres, ni donar-vos detalls d’on dormir o menjar, vull dir que només parlarem del nostre viatge i de com hem interpretat, dels llocs que ens han agradat i dels que no, de la gent simpàtica o la que, directament, acabaves enviant a prendre pel cul. És la nostra manera de veure-ho que no té perquè ser com la vostra. 

Apa, a cagar a la via.

Dia 4 - Troia i Gal·lípoli

Bon dia des de Troia, la ciutat que són nou ciutats, una sobre l'altre, i que un pastós anomenat Heinrich Schliemann va arrasar per trobar el tresor que, segons ell, era del rei Príam, el de la guerra de Troia. Es va equivocar per uns 1000 anys, però no passa res, l'estimem igual. De fet, el poema diu que la culpa de tot va ser d'una dona (com sempre) i que el fet de que el lloc estigués en un enclau molt estratègic no té res a veure amb aquella guerra, que la culpa va ser única i exclusivament per les banyes que va posar la tal Helena al seu marit Menelao. 

A totes bandes llegeixo que les runes són decebedores ja que un es pensa que seran molt més espectaculars. Jo, la veritat, esperava molt menys, per tant, de decepció, res.

Tot just després d'aquesta visita als clàssics, tocava visita a la nostra època. Vam agafar un ferri per visitar la península de Gal·lípoli. Allà hi va haver una batalla de la primera guerra mundial que havia de ser de pur tràmit i que va acabar com el rosari de l'aurora. Per començar l'arrogància i el menyspreu del menyspreable Winston Churchill va enviar als éssers inferiors de les colònies australianes i neozelandeses a la batalla pitjor planificada de la història, amb el lloc de desembarcament equivocat i tot. Allò va ser una escabetxina. No només no van aconseguir controlar els Dardanels, si no que van canviar la història per sempre ja que l'heroi d'aquella batalla, l'otomà Mustapha Kemal, es va convertir en Atatürk, el pare de la Turquia moderna i, el que és millor, les colònies britàniques van decidir que Sant Pere era un bon home i que mai més farien de carn de canó de la metròpoli.

Més o menys el dia va donar de sí tot això.