Dia 5 - Gerduberg, Ytri, Gatclettur, Saxhóll, Reykhólar

Ara era l’hora de deixar l’alberg de Fludir i anar cap al nord a un altre a Reykhólar… però abans havíem de fer unes quantes escales obligatòries per qualsevol turista que passi per allà. I la primera aturada (i gairebé obligatòria) era a Gerduberg, allà on és impossible no repetir l’acudit aquell de “què és això?” “Una piedra” “Basalto…” “UNA PIEDRAAAAA!!!!”. Doncs això, que és tota una construcció perfecta de columnes de base hexagonal que, segons diuen algunes fonts no sé si ben informades, era una muralla construïda pels trolls. Encara que algun sonat diu que va ser la lava que es va colar entre el basalt i es va refredar, creant aquestes formes… bah, són els mateixos que diuen que la terra no és plana. En fi…

La següent, i molt més turística, era a Ytri. I què hi ha a Ytri? Bàsicament foques i més foques. Arribes a un pàrquing on et cobren més que per entrar al zoo, després camines una bona estona i, arriba un moment, que ja no pots anar més lluny. Busques les foques promeses però no en veus ni una, al final en veus alguna ben lluny, deixant-se retratar com si fos un photocall. El més curiós és veure cartells per totes bandes exigint silenci sepulcral, silenci que encara estic esperant, però sobretot, qui aixecava més la veu eren els guies turístics, toca’t els collons.

Un cop deixades les foques, tocava anar a Gatklettur que, literalment, vol dir “forat a la roca”. S’ha de reconèixer que els islandesos tenen una imaginació desbordant a l’hora de posar noms a les coses. Doncs això, que és una roca que dóna al mar, i que té un forat ideal per a fer-se selfies… i poca cosa més. Sí, té el seu mèrit, és maco, però bàsicament és una excusa per fer una paradeta. 

Seguim amb el recorregut del turista alegre. Ara tocava aturar-se a Saxhóll, que no deixa de ser un petit volcà on, previ pagament al pàrquing de torn, has de pujar unes escales metàl·liques (que no pas mecàniques) fins arribar al seu cràter. Entre nosaltres, val més la pena el volcà de Santa Margarida a Olot que aquest, però si passaves per allà s’havia de visitar.

I ja al final del trajecte, arribar a l’alberg de Reykhólar, que era més o menys com l’anterior però amb l’aigua sense pudor a sofre i ple de ianquis per totes bandes. Això sí, per la nit vam poder veure la nostra primera aurora boreal de la nostra vida. Reconec que no era la millor que es podia veure, érem al mes de setembre, però allò sol ja et posava el gallina de piel. La veritat, mola marxar a fer nones amb aquella sensació. Bona nit.