Benvolguts lectors, primer de tot deixeu-me que em presenti. El que us escriu es diu Jo i la persona que l’acompanya, que casualment és la seva dona (què hi farem) es diu Ella. Bé, no penseu que tinc per costum parlar de mi en tercera persona, això ho fa la reialesa i d’altres experiments endogàmics, tan sols era un recurs lingüístic. Però ja està.

Com diu el títol, això no és una guia de viatge però quasi, o sigui, que no pretengueu que us organitzem un viatge a mida tal i com fan d’altres, ni donar-vos detalls d’on dormir o menjar, vull dir que només parlarem del nostre viatge i de com hem interpretat, dels llocs que ens han agradat i dels que no, de la gent simpàtica o la que, directament, acabaves enviant a prendre pel cul. És la nostra manera de veure-ho que no té perquè ser com la vostra. 

Apa, a cagar a la via.

Dia 14 - Harran, Gobelki Tepe, Nemrut Dağı

Déu-n'hi-do el que tocava fer en un dia. Després d'un esmorzar inacabable (i inmenjable) havíem d'anar a veure el petit poble de Harran, una de les joies històriques del món antic. Tan antic que sembla que d'un moment a un altre t'has de trobar pel carrer la família Picapedra. Diuen que allà hi hauria d'haver molt turista, però m'imagino que el fet d'estar a la frontera mateixa amb Síria (país en guerra en aquell moment) devia de ser la raó per la qual els únics turistes érem nosaltres. La cosa és que vam segrestar (crec que el vam pagar bastant bé) un nano que passava per allà en moto i ens va fer de guia turístics. Com és natural vam acabar comprant mocadors i pantalons al seu col·lega.

Tot seguit tocava la que crec jo, que era la visita estrella de tot el viatge (més que Hagia Sofia? Doncs igual sí) i era Gobelki Tepe. Mireu, aquest angloamericanocentrisme fastigós ens ven la moto de la "meravella" d'Stonehenge quan només té 5.000 anys d'antiguetat... 5.000 putos anys, això és de quan Jordi Hurtado ja tenia nets. Doncs Gobelki Tepe té 12.000, sí, més del doble, és el temple més antic que es coneix (a l'hora d'escriure aixó). Són columnes muntades en cercles i decorades amb gravats. Ve a dir-nos que en aquell puto desert hi havia ànecs i aigua. Ves per on. Era un lloc on els prehistòrics anàven a fer aplecs (no hi ha constància de cap assentament) i, quan es van cansar del lloc, van agafar i el van enterrar sota la sorra, i a una altra cosa, papallona. 

I com que encara ens quedava una estona de sol, carretera (molta carretera i més corves) i a veure Nemrut Dağı. Això sí, ens va fer especial il·lusió creuar l'Eufrates pel camí. Sí, és una xorrada com un temple, però ens va fer gràcia. Bé, Nemrut Dağı o el turo dels "cabezos" com m'agrad dir-li, és un túmul funerari d'un rei sel·lèucida (descendent de Seleuc, el fill d'Antíoc, general d'Alexa... collons, compreu-vos un llibre d'història!)... doncs el rei es deia Antiochus I de Commagene i, entre nosaltres, era un puto fantasma. Sense haver fet res d'especial, es va voler fer una tomba d'aquelles de traca i mocador. Rodejant un túmul de més de 50 metres d'alçada va fer esculpir una barreja sincrètica de déus grecs i perses enormes. El problema és que ho va fer amb una pedra que semblava comprada al bazar del paleta alegre i, com és de suposar, a la mínima es van trencar per totes bandes. Però el veure els caps repartits pel terra li dóna una gràcia especial (o tota la gràcia si m'apures). Aixó sí, arribar fins a dalt no és apte per a cardiòpates.

Després d'això, arribada ben de nit a l'hotel. Nanit!