Benvolguts lectors, primer de tot deixeu-me que em presenti. El que us escriu es diu Jo i la persona que l’acompanya, que casualment és la seva dona (què hi farem) es diu Ella. Bé, no penseu que tinc per costum parlar de mi en tercera persona, això ho fa la reialesa i d’altres experiments endogàmics, tan sols era un recurs lingüístic. Però ja està.

Com diu el títol, això no és una guia de viatge però quasi, o sigui, que no pretengueu que us organitzem un viatge a mida tal i com fan d’altres, ni donar-vos detalls d’on dormir o menjar, vull dir que només parlarem del nostre viatge i de com hem interpretat, dels llocs que ens han agradat i dels que no, de la gent simpàtica o la que, directament, acabaves enviant a prendre pel cul. És la nostra manera de veure-ho que no té perquè ser com la vostra. 

Apa, a cagar a la via.

Dia 8 - Praga

El dia va començar de puta mare. Després d'esperar molta estona (o la justa i necessària) a que hi hagués algú a recepció del càmping per pagar i marxar vam decidor fer el segon sense el primer, o el que és el mateix, marxar sense pagar (alias simpa). Dubto que hi hagi una ordre de recerca i captura de l'Europol per això. Però és igual, cagant llets cap a Praga fent primer una escala a Havlíčkův Brod (un caramel de premi a qui ho pronuncïi correctament) per agafar Corones txeques. Ara sí, cap a Praga!

Era el tercer cop que anava a Praga i dubto de que sigui la darrera. Malgrat la pandèmia del virus turista, a diferència de la majoria de ciutats que pateixen la mateixa malaltia, s'hi respira història per tots els costats. Des de l'intent de reforma religiosa impulsada pels hussites  i que van acabar tots a la barbacoa de la plaça, passant per l'imperi austrohongarès, els Habsburgs, els nazis, els comunistes fins a arribar a la invasió de turistes, tot ha deixat la seva pitjada en aquesta ciutat (sobretot el darrer dels factors). 

Vam anar al càmping Sokol, elqual tenia el gran avantatge d'estar vora una estació de tren que ens permetia no haver de fer servir la furgo per anar a Praga. Sort que havíem reservat perquè el càmping estava ple de refugiats ucraïnesos que fugien de la guerra que feia menys de quatre mesos que havia començat. No feien molta nosa, l'únic problema és que tenien monopolitzades les rentadores de roba. Però bé, ens vam instal·lar i a passar el que quedava de tarda a Praga.

Vam agafar el tren a l'estació Dolní Počernice fins a l'estació central. No hi havia molt de temps, per tant, vam agafar el metro fins al centre, tornant a escoltar un altre cop aquell missatge tan entranyable de 'Ukončete, prosím, výstup a nástup, dveře se zavírají' que, més o menys vol dir 'acabeu de baixar i de pujar, si us plau, les portes es tanquen'. Ja a l'hora que era, havíem de buscar un lloc per sopar.

Se'm va acudir d'anar al U Kalicha, que és el bar on anava el soldat Švejk, el del llibre de Jaroslav Hašek (recomanable 100%, el parteixes de riure). Hi havia anat feia 29 anys (es diu ràpid) i en tenia un molt bon record. No sé si era el dia però estava gairebé buit, feia com molta peneta. Això sí, la decoració no desmereixia i tenia traces de ser un lloc molt concorregut en d'altres moments. Doncs, això, que sopar i cap al tren a fer nones, que calia tenir les plantes dels peus ben descansades.