Dia 8 - Mostar / Nord d'Itàlia i Balcans | Això no és una guia de viatge... però quasi

Benvolguts lectors, primer de tot deixeu-me que em presenti. El que us escriu es diu Jo i la persona que l’acompanya, que casualment és la seva dona (què hi farem) es diu Ella. Bé, no penseu que tinc per costum parlar de mi en tercera persona, això ho fa la reialesa i d’altres experiments endogàmics, tan sols era un recurs lingüístic. Però ja està.

Com diu el títol, això no és una guia de viatge però quasi, o sigui, que no pretengueu que us organitzem un viatge a mida tal i com fan d’altres, ni donar-vos detalls d’on dormir o menjar, vull dir que només parlarem del nostre viatge i de com hem interpretat, dels llocs que ens han agradat i dels que no, de la gent simpàtica o la que, directament, acabaves enviant a prendre pel cul. És la nostra manera de veure-ho que no té perquè ser com la vostra.

Apa, a cagar a la via.

Dia 8 - Mostar

Tot el que es pugui dir de la història antiga de Mostar, i que en té molta, queda en res després de ser engullida per l’enorme presència permanent de la història més recent. I és que, malgrat que la guerra va acabar ja fa molts anys, encara es respira guerra per totes bandes. Edificis destruïts i no reconstruïts, marques de metralla a moltes de les parets (inclosa la del nostre apartament), un edifici abandonat des d’on els franctiradors practicaven el seu esport preferit, cementiris creats només per als cadàvers de l’any en què es van fer… i pintades a les parets, les que vulguis. I sobretot, nostàlgia, molta nostàlgia de l’antiga Iugoslàvia i del règim comunista del Mariscal Tito.

Comencem per la postal característica: el pont vell que passa sobre el riu Neretva o com es diu en bosni, Stari Most, què és d’on surt el nom de Mostar. La història sempre diu que el pont va ser destruït durant la guerra dels Balcans, sense dir qui ho va fer, fent que un pensi directament amb els serbis… i no, no van ser els serbis, van ser els croats, que no eren tan bons com ens venen i que s’intenta amagar les barbaritats que van cometre a Bòsnia. També diuen que el pont el van reconstruir amb les seves mateixes pedres… m’ho crec ja que passar per allà rellisca de collons, vol dir que aquelles pedres ja estan més que sobades,

Després d’una encantadora passejada pels carrerets i carrerons de la part vella on tot allò respira un cert aire de poblet medieval (amb els seus turistes a joc, és clar), ens vam dirigir a la part més, diguem-ne, nova, als voltants de la plaça d’Espanya (i no, Montjuïc no estava al costat), però on les cicatrius de la història recent estan més marcades. Veure el centre comercial Razvitak que va volar pels aires i que està tal i com va quedar, o l’edifici del Banc de Ljubljanska abandonat, tristement conegut com l’edifici del franctirador, o l’edifici del Banc d’Staklena i molts d’altres… la imaginació intentava, sense aconseguir-ho, recrear tot el que va passar allà no fa tant de temps.

Vam seguir passejant altre cop per la part antiga mentre fèiem temps per visitar la mesquita Koski Mehmed Pasha. Mira, tenia la seva gràcia, però el més espectacular era el seu minaret, el qual reconec que pujar per dins d’ell és poc apte per algú amb el meu volum, però mira, vaig arribar-hi. I les vistes… quines vistes! Després d’això, passejadeta, mirar botigues, cervesetes, sopar i cap a casa a dormir.