Dia 7 - Sarajevo / Nord d'Itàlia i Balcans | Això no és una guia de viatge... però quasi

Benvolguts lectors, primer de tot deixeu-me que em presenti. El que us escriu es diu Jo i la persona que l’acompanya, que casualment és la seva dona (què hi farem) es diu Ella. Bé, no penseu que tinc per costum parlar de mi en tercera persona, això ho fa la reialesa i d’altres experiments endogàmics, tan sols era un recurs lingüístic. Però ja està.

Com diu el títol, això no és una guia de viatge però quasi, o sigui, que no pretengueu que us organitzem un viatge a mida tal i com fan d’altres, ni donar-vos detalls d’on dormir o menjar, vull dir que només parlarem del nostre viatge i de com hem interpretat, dels llocs que ens han agradat i dels que no, de la gent simpàtica o la que, directament, acabaves enviant a prendre pel cul. És la nostra manera de veure-ho que no té perquè ser com la vostra.

Apa, a cagar a la via.

Dia 7 - Sarajevo

Aquest dia tocava anar fins a Mostar passant per Sarajevo. Crec que la puta pluja que es va colar al nostre viatge ens va oferir allà la pitjor de les seves versions. Però anem a pams. Tocava entrar a Bòsnia, o sigui, sortir de la Unió Europea i no haguéssim mai pensat que el canvi fos tan bèstia. Quan passes la frontera sembla que entres en un altre món, tot molt destartalat, deixat… em vaig preguntar si els desguassos de tota Europa no els enviaven als bosnis totes les seves desferres. Una altra cosa que ens va cridar l’atenció era la gran quantitat de cases inacabades però ja ocupades, com si el fet de viure en una casa acabada comportés pagar més impostos o alguna cosa semblant.

Arribem a Sarajevo amb la idea d’estar-nos unes quantes hores. Estava clar que el destí ens estava dient que hi tornéssim un altre dia amb més calma, que per unes hores, com que ens anéssim a fer punyetes. Ja de primeres, ens vam tirar mig matí buscant aparcament. Al final vam aparcar en un lloc manifestament prohibit pregant a no sé qui que aquesta manera de fer sigui la normalitat allà. Ja està, busca un lloc per dinar. Trobem un que és una mena de restaurant enorme d’aquells plens de turistes. Vam perdre la paciència esperant a que ens servissin, i vam marxar cridant per a que tothom ho sapigués. Trobem un altre, però no accepten monedes i encara no n’hem canviat. Busca un caixer i canvia. Ara torna al restaurant. Val, molt bé, mengem.

Ens queda molt poc temps per fer turisme però està plovent a bots i barrals. Mirem el que podem, encara que hi ha moments en els que no hi ha més collons que refugiar-se. Una visita obligada era la del Pont Llatí, on van assassinar el Franz Ferdinand i la Sophie, fet per al qual els simplistes atribueixen el començament de la primera guerra mundial. A veure… les potències tenien unes ganes boges de liar-se a hòsties entre elles i gastar la burrada d’armament que havien fabricat ad hoc fins aquell moment. Allò va ser una excusa perfecta, però no la causa. Dins de la mala llet que duia a sobre per totes les circumstàncies, em va semblar una ciutat molt encantadora i mereixedora d’una visita amb més temps i, a poder ser, sense pluja.

Sense poder fer gaires coses més, vam enfilar la carretera fins a Mostar. Teníem reserva en un apartament molt cèntric, concretament al 159 de Maršala Tita (Mariscal Tito per si no ho descifreu). Quan vam entrar… allò no era un apartament, era un pis enorme amb totes les comoditats i més. Això sí, no acceptaven tarja, mira, si més no el lloc valia la pena. Ara tocava una volteta amb el permís de la pluja i a dormir.