Dia 6 - Zagreb

Avui tocava passar tot el dia voltant per Zagreb. Te la trobes com dient: “sí, sóc la capital de Croàcia, però no m’emprenyeu, que visc molt tranquil·la i prefereixo que aneu a donar pel cul a la costa, que això els agrada molt i cobrar-vos-ho a preu d’or, encara més. Malgrat tot, té coses força interessants però que en un dia vas més que sobrat per veure-les. Ja per començar, ells mateixos s’erigeixen com la ciutat gatera per excel·lència; opinió: igual devia ser per la pluja, però he estat a d’altres ciutats on els gats són els autèntics putos amos.

Si entreu en pàgines de viatgers d’aquells que t’expliquen quatre coses d’un lloc i després intenten vendre’t assegurances de viatges clicant anuncis patrocinats, de que més et parlaran de Zagreb és del museu de les relacions trencades. Mare meva quina presa de pèl tan brutal que és el puto lloc! No sé com explicar-ho, objectes que algú ha deixat i que li recorda a la ex-parella, cartes on han tallat, objectes que tenien els dos, no sé, em seria impossible de vendre aquesta moto encara que em paguessin.

Zagreb, s’ha de reconèixer, és una ciutat on has de tenir bones cames per sobreviure-hi. Hi ha molts puges i baixes. Això sí, al centre tenen un funicular que et porta al Gornij Grad (la ciutat alta), però no és més que una escala mecànica encapsulada que et fa un trajecte que dura 55 segons els quals, caminant, el faries en dos minuts. Fantàstic. Però si no et vols trencar les cames, sempre pots veure l’església de Sant Marc, que la gràcia que té és un sostre tot decorat de coloraines, així amb un estil com el de la catedral de Viena però sense tantes pretensions. Realment, si voleu que us digui la veritat, no és la ciutat que en diríem de postaleta però igual això és positiu ja que atreu menys turistes que altres llocs i pots menjar molt bé en bons restaurants a un preu força econòmic. Vam dinar de puta mare al restaurant Uspinjaca, amb uns guisats fantàstics i on ens van presentar el licor típic dels balcans, el pelinkovac, que és, com ho diria? com una mena de conyac anisat. Però on vam passar la major part del temps va ser al carrer d’Ivana Talčiča el qual està sobre un riu cobert i que és on es concentren tots els bars, un rere l’altre, terrasseta contínua, i a preus que no trobes a la costa ni borratxo (si és que a la costa no acabes amb tot el teu pressupost amb la primera cervesa). I poca cosa més, que a dormir que a l’endemà tocava una tirada de més de vuit hores així que bona nit.