Dia 3 - Sirmione i Mantova

De bon matí (i sort que vam matinar si no ja no hi entrem) vam anar a visitar el Castello Scaligero que, per ser del segle XIII o XIV està molt ben conservat (o restaurat, ves a saber). Després d’una bona caminada (pensava que estava més a prop) arribem al castell. Tot molt encantador, una muralla aparentment força autèntica i, finalment carrers que feien pujada i algunes botigues. Què es pot dir del castell? Doncs el primer de tot és que no es van molestar en fer-hi un fossar, tal i com mana la tradició, ja que el llac mateix era el seu fossar. De fet està al final d’una estretíssima península que penetra el llac com una espasa. Ara una mica d’història, va. La família Della Scala, o sigui, els Scaligeri, havien de mostrar que eren molt guais i, com encara no existia ni l’Instagram ni le Tik Tok, van haver de fer virgueries arquitectòniques per demostrar al món que eren més xul·los que ningú. Ostres, m’imagino els fantasmes d’aquesta família partint-se el cul veien la gran quantitat de turistes que se’n van a l’aigua per intentar treure la foto perfecta. Ah, parlant de fantasmes, en un moment indeterminat de la història, vivien allà una parella amb nom de telenovela barata, Ebengardo i Arice. Vet aquí que, una nit de tempesta, va arribar un tal Elaberto (tothom té amics que es presenten a casa sense ser convidats i sense dur una puta cervesa), i va passar el que havia de passar, Elaberto s’enamora de l’Arice i, com que a l’època encara no es duia allò de no és no o només sí és sí o el que sigui, el noi s’hi va llençar. La noia va cridar, va arribar l’Ebengardo… bé, m’imagino que encara deu quedar sang d’allò per alguna banda i és que allò debia ser un espectacle gore total. I ara? Doncs ara tenim l’amic Ebengardo en forma de fantasma, vagant pel castell buscant la seva Arice.  

Al final de tot hi havia la Grotte di Catullo, que com el nom indica, no eren cap cova si no que eren les runes d’una gran vil·la romana. A mesura que passava l’estona allò començava a omplir-se cada cop més de gent, arribant ja a fer-se allò molt desagradable. Anàvem baixant i cada cop costava més de passar. Finalment, a empentes i rodolons, vam aconseguir sortir. La tornada fins el càmping semblava molt més llarga que l’anada. 

Vam dinar tranquil·lament i, a migdia, ens dirigirem cap a Màntua (o Mantova per als puristes) amb la idea de veure, bàsicament, el Palazzo Te. I no, en aquell palau no es bevia tè, o sí, no sé, però el nom no ve de la infusió, ve de l’illa sobre la que es va construir que, originàriament es deia Isola di Teieto però que amb el temps es va abreujar a Te. Va ser construïda el segle XVI (equis uve palito) per la família Gonzaga (tenen nom de Guàrdia Civil, què voleu que us digui). La veritat, però, no és la seva arquitectura el que crida més l’atenció, és el que hi ha a dins.

Ja de bones a primeres, et trobes amb la sala dels cavalls. Sembla ser que allò eren les quadres i per això està ple de cavalls pintats a les parets. Després ve una sala dedicada a la llegenda d’Eros i Psique on, més o menys, ens ve a explicar com arriba a ser de desgraciada la noia més guapa del món mundial. Diuen que en aquesta sala és on el senyor Federico Gonzaga portava la seva amant Isabel Boschetti… diguem-ne que algunes de les imatges pintades ajudaven força a alegrar la festa (sembla ser que la diferència entre art i pornografia és només una qüestió dels anys que fa que s’ha creat). Després ja se’ls en va l’olla amb la sala dels gegants on no hi ha un pam que no estigui pintat i tens la caiguda dels gegants narrada per Ovidi en plan experiència immersiva avant la lettre. La veritat, és brutal i us asseguro que perds la noció del temps observant tots els detalls. Després hi ha d’altres sales amb força ornamentació però que, al meu parer, tenen poc interès després del que s’ha vist abans.

Després vam anar a veure la Basilica di Sant’Andrea, una obra renaixentista que, com el palau, impresiona molt més l’interior que l’exterior. No us perdeu les pintures que es veuen per sota de la cúpula que valen molt la pena. I després d’això, tornada cap al càmping.