Dia 2- Cremona i Sirmione / Nord d'Itàlia i Balcans | Això no és una guia de viatge... però quasi

Benvolguts lectors, primer de tot deixeu-me que em presenti. El que us escriu es diu Jo i la persona que l’acompanya, que casualment és la seva dona (què hi farem) es diu Ella. Bé, no penseu que tinc per costum parlar de mi en tercera persona, això ho fa la reialesa i d’altres experiments endogàmics, tan sols era un recurs lingüístic. Però ja està.

Com diu el títol, això no és una guia de viatge però quasi, o sigui, que no pretengueu que us organitzem un viatge a mida tal i com fan d’altres, ni donar-vos detalls d’on dormir o menjar, vull dir que només parlarem del nostre viatge i de com hem interpretat, dels llocs que ens han agradat i dels que no, de la gent simpàtica o la que, directament, acabaves enviant a prendre pel cul. És la nostra manera de veure-ho que no té perquè ser com la vostra.

Apa, a cagar a la via.

Dia 2- Cremona i Sirmione

El destí era Sirmione, a la costa d’Il Lago di Garda. Però tot vol el seu temps ja que no és el mateix viatjar que traslladar-se. El primer de tot i més important que qualsevol visita turística era, com és preceptiu sempre que anem per aquella zona, aturar-se una estona a l’Oasi Centro Commerciale de Tortona, per tal de proveir-nos de formatges, grappa, pastes rares i d’altres béns culinaris difícils o cars de trobar per les nostres contrades.

Bé, el viatge era l’excusa per anar a comprar, però com que ja hi érem, calia seguir. La següent parada era Cremona. Què dir de Cremona a part de que allà ens vam creuar amb una amiga que ens va acompanyar fins al final del viatge… i no, no era l’Scarlett Johansson, no, tant de bo. Aquesta amiga era una pluja de collons que ens va estar donant pel cul tots els sants dies.

Cremona és coneguda, bàsicament, per ser on va treballar Antonio Stradivari, sí home, el dels Stradivarius… ara us sona més? I no, no vam comprar cap violí, o si, menteixo, vam comprar un violí petitet per enganxar a la nevera. I com que no anàvem a comprar cap violí ens vam dirigir cap a la catedral. Els carrers estaven deserts, com si els cremonencs fossin efervescents o, pitjor, gremlins, i no es poguessin mullar amb la pluja. Ja quan entres a la Piazza del Comune el primer que veus que destaca és el Torrazzo di Cremona, un dels campanars de maó més alts d’Europa amb 112 metres d’alçada i un rellotge astronòmic enorme enganxat.

S’ha de reconèixer, aquella catedral era espectacular, amb una façana de marbre farcitde detallets. Que de quin estil és? Doncs és romànica, ah, i també gòtica… espera, que també és renaixentista (després critiqueu el poti-poti d’estils de la Sagrada Família). Per dins s’hi troba una decoració majorment renaixentista feta per artistes afectats per un horror vacui extrem. També s’hi veuen escenes bíbliques explicades com si fossin un còmic però en comptes de Batman i Robin hi surten Jesús i la Maria Magdalena. Això sí, en algun racó encara s’hi poden trobar restes de pintures medievals fetes caldo.

I ara a seguir que encara quedava una horeta de viatge fins a Sirmione. Vam arribar al càmping que, per cert, tenia un nom molt original: Camping Sirmione. Val a dir que, a diferència de la majoria de càmpings italians, aquest estava força bé. De fet, no sé si per influència dels alemanys, els càmpings propers als Alps són bastant decents. I amb això, poca cosa més, cerveseta i passejada a la vora del llac aprofitant un moment que no plovia.