Dia 16 - Ravenna

Ja ens anem acostant al final. El dia 16 el vam dedicar tot a Ravenna. Que quin interès té Ravenna? Ja de bones a primeres, va arribar a ser la capital de l’Imperi Romà, i això no pot dir-ho tothom. I per recordar-nos-ho, ens van deixar una burrada de mosaics més nets i polits que la caiguda d’un jugador del Madrid a l’àrea. Per algun lloc llegeixes que és una ciutat sense gaire turisme… i una merda per a que ho hagi dit, poques vegades he vist grups de viatges organitzats més invasius que els que vaig veure allà. 

De per anar fent boqueta, primer de tot vam visitar el que diuen que és l’edificació més antiga de Ravenna, que és un baptisteri ortodox del segle V (dit així sona molt interessant, oi?). Bé, per a fer una mica de cultura, diré que el seu nom és Baptisteri Neonià, encarregat pel bisbe Neó (us permeto fer tots els acudits que vulgueu sobre aquests senyor) i és un dels millors exemples d’art paleocristià… ja està, m’he quedat descansat. 

Després, per no canviar de tema, vam visitar la capella arquebisbal o capella de Sant Andrea, depenent de l’humor amb què t’hagis aixecat. També vam veure el museu arquebisbal que, de fet, està al mateix lloc. Aquesta capella també és del segle V i va ser encarregada per Teodoric. I ja, per pujar el nivell de les visites, vam veure la Basílica de San Vitale, la joia de la corona, aquella que l’emperador Justinià va manar de fer a imatge i semblança de la seva modèstia. Aquí hi ha tres mosaics, dels burrada cents mil que hi ha, que criden l’atenció. El primer és veure a Justinià amb l’halo de sant o de déu, no sé, però que va de guais per la vida, acompanyat per la Charanga del tío Honorio (s’ha de tenir una edat, o quatre, per saber qui eren aquests senyors). El segon és el de la Teodora, que sembla la “popu” de la classe seguida de les seves acòlites, aquelles que es pensen que sòn importants perquè la “popu” les deixa asseure’s a la seva taula del menjador. I el tercer és veure a Déu quan encara no era un hipster. El mosaic és tan antic que encara no li havia sortit barba. Ah, i sort que per veure-ho gairebé tot havies de mirar amunt, que si no, amb la de gent que hi havia allà dins, no hauria vist una merda.

Va, ara no val a aturar-se. La següent visita era el mausoleu de la Gal·la Placídia, senyora que va agafar el seu nom d’una emblemàtica plaça de Barcelona. Aquest és, per variar, del segle V encara que hi ha qui diu que la dona en qüestió va morir a Roma i va ser enterrada a Sant Pere del Vaticà, estant aquesta tomba tant buida com les competències de la ONU. Malgrat l’austeritat de l’edifici, els mosaics de dins van ser declarats patrimoni de la UNESCO (vaja, com mitja Ravenna, no et fot?). Ja després vam anar a la Basilica di Sant'Apollinare on vam gaudir d’uns mosaics en els quals es podia veure tot un seguici de sants i de santes fent cua per pagar el pizzo a Jesucrist. 

I ja al final, i per compensar la visita al baptisteri ortodox del principi, vam visitar un baptisteri arrià. Ara no em posaré a parlar d’aquella guerra, agafeu un llibre d’història i el llegiu. Va, que hi ha son i cal anar a fer nonetes.