Dia 14 - Coves de Baredine i Rovinj / Nord d'Itàlia i Balcans | Això no és una guia de viatge... però quasi

Benvolguts lectors, primer de tot deixeu-me que em presenti. El que us escriu es diu Jo i la persona que l’acompanya, que casualment és la seva dona (què hi farem) es diu Ella. Bé, no penseu que tinc per costum parlar de mi en tercera persona, això ho fa la reialesa i d’altres experiments endogàmics, tan sols era un recurs lingüístic. Però ja està.

Com diu el títol, això no és una guia de viatge però quasi, o sigui, que no pretengueu que us organitzem un viatge a mida tal i com fan d’altres, ni donar-vos detalls d’on dormir o menjar, vull dir que només parlarem del nostre viatge i de com hem interpretat, dels llocs que ens han agradat i dels que no, de la gent simpàtica o la que, directament, acabaves enviant a prendre pel cul. És la nostra manera de veure-ho que no té perquè ser com la vostra.

Apa, a cagar a la via.

Dia 14 - Coves de Baredine i Rovinj

El pla del dia 14 és fer ja d’una vegada per totes una visita a Rovinj, però abans, valia la pena anar a visitar les coves de Baredine. Dir que baixes 60 metres, que en camines 300 per dins, que fot un fred que pela o que està plena d’estalactites, estalagmites o de formes rares que la pareidòlia ens fa veure persones o animals, és parlar de qualsevol cova del món mundial ja que, al cap i a la fi, totes s’assemblen bastant. Però, però, però… aquí trobes una cosa que només la pots trobar en coves semblants dels Balcans i és l’Olm (no sé si se li poden demanar peres), conegut pels científics com a proteus anguinus o, si voleu, com a salamandra de les coves. La gràcia d’aquests bitxos és que poden estar més de deu anys sense moure’s, com si fossin funcionaris, i sense menjar, com un tribunero del Barça en èpoques baixes. El que ja no és tan anormal és que només es mouen per anar a follar, més o menys cada 12 anys i mig, o sigui, com qualsevol. Després toca pujar, altre cop, es 60 metres, evidentment no preguntes pel preu de la cervesa, te la cardes i ja està.

De Rovinj el que cal dir és que és d’aquells pobles més macos des de fora que per dins (que, ei, té el seu encant, eh?), plena de puges i baixes i l'església de Santa Eufèmia a dalt de tot. M’imagino que aquesta santa deu obrar el miracle de fer que la gent gran que se l’hi acosta no acabi infartada. Per dins sembla un poble de muntanya amb els seus carrers empedrats i per sota, es converteix en un molt agradable passeig marítim. Algú l’ha anomenat la Venècia croata… en fi, no faré comentaris. Però realment val la pena acostar-s’hi, sí, encara que en una tarda ja està vista.