Dia 11 - Split / Nord d'Itàlia i Balcans | Això no és una guia de viatge... però quasi

Benvolguts lectors, primer de tot deixeu-me que em presenti. El que us escriu es diu Jo i la persona que l’acompanya, que casualment és la seva dona (què hi farem) es diu Ella. Bé, no penseu que tinc per costum parlar de mi en tercera persona, això ho fa la reialesa i d’altres experiments endogàmics, tan sols era un recurs lingüístic. Però ja està.

Com diu el títol, això no és una guia de viatge però quasi, o sigui, que no pretengueu que us organitzem un viatge a mida tal i com fan d’altres, ni donar-vos detalls d’on dormir o menjar, vull dir que només parlarem del nostre viatge i de com hem interpretat, dels llocs que ens han agradat i dels que no, de la gent simpàtica o la que, directament, acabaves enviant a prendre pel cul. És la nostra manera de veure-ho que no té perquè ser com la vostra.

Apa, a cagar a la via.

Dia 11 - Split

Primer de tot el que us havia promès, us faré cinc cèntims de qui era aquest Dioclecià. Va néixer a Solin, al costat d’Split allà pel segle III. Era de família pobre, però va anar pujant com l’escuma a l’exèrcit per la seva habilitat en matar gent i escampar merda. Per aquell temps es nomenaven més emperadors que penaltis a favor del Madrid. Dioclecià va decidir acabar amb tot aquell caos polític i, en ser nomenat emperador va decidir canviar-ho tot. Primer de tot va dividir l’imperi en quatre, on ell i Maximià serien Augustus (no confondre amb els pallassos augustus) com a caps suprems, i els altres dos, bé, no sé. Semblava una bona idea, però quan Dioclecià va marxar, els ganivets van haver de fer hores extres. També va emprendre una reforma religiosa que va consistir en carregar-se tots els cristians i bisbes que va poguer. Ves per on que, el seu nét polític Constantí, va acabar de fer el mateix, però a l’inrevés. Quan ja n’estava fart de tot, va decidir jubilar-se i es va fer el seu palau. Sí per culpa d’ell un agradable port pescado es va convertir en tota la histèria instragramista que s’hi pot veure ara.

Pel que fa al nostre dia, poca cosa a comentar, vam passejar molt, o millor dit, vam nedar enmig d’un bany de multituds. També ens vam enrecordar del Dioclecià, que sí, que matar cristians està bé, sí, però també podia haver fet el mateix amb els japonesos, no? Va, faré veure que no he escrit això. Com que gairebé tot l’important ja ho havíem vist, vam fer turisme alternatiu, altrament dit, buscar un restaurant per dinar. La veritat és que, fent això, vam trobar carrers encantadors sense ni un sol turista. Ja havent dinat, ens vam dedicar a fer una mica de cultura. Primer de tot, el museu de la catedral, on per sorpresa de tots, vam descobrir que Sant Cosme i Sant Damià, no només eren bessons si no que eren siamesos ja que, segons deia un cartell que veureu més endavant, tenien el mateix dit. Després va tocar el baptisteri de, com si no, Sant Joan Baptista i, finalment, la catedral de Sant Domnus. Cerveseta i cap a casa.