Dia 4 - Seljalandsfoss, Skógafoss, Solheimajokull, Vik, Haifoss / Islàndia | Això no és una guia de viatge... però quasi

Benvolguts lectors, primer de tot deixeu-me que em presenti. El que us escriu es diu Jo i la persona que l’acompanya, que casualment és la seva dona (què hi farem) es diu Ella. Bé, no penseu que tinc per costum parlar de mi en tercera persona, això ho fa la reialesa i d’altres experiments endogàmics, tan sols era un recurs lingüístic. Però ja està.

Com diu el títol, això no és una guia de viatge però quasi, o sigui, que no pretengueu que us organitzem un viatge a mida tal i com fan d’altres, ni donar-vos detalls d’on dormir o menjar, vull dir que només parlarem del nostre viatge i de com hem interpretat, dels llocs que ens han agradat i dels que no, de la gent simpàtica o la que, directament, acabaves enviant a prendre pel cul. És la nostra manera de veure-ho que no té perquè ser com la vostra.

Apa, a cagar a la via.

Dia 4 - Seljalandsfoss, Skógafoss, Solheimajokull, Vik, Haifoss

Avui tocava veure moltes coses. La primera de totes era Seljalandsfoss, que com haureu deduit pel “foss” és una cascada. L’impresionant no és la caiguda de 60 metres d’aquesta, no, el que la fa diferent és que pots passar pel darrera rotllo “melones del Caribe” (sí, ja sé que eren “limones”, però també hi sortien dos “melones”). Ah, i per molt que vulguis evitar-ho, surts xop de dalt a baix d’aquesta innocent i relliscosa passejada.

Si no en teníem prou de cascades, tot seguit vam visitar Skógafoss, una cascada de 60 metres d’alçada per 25 d’amplada. Sorollosa i bèstia com ella sola. Diuen que si vas al final de l’arc de Sant Martí que s’hi forma quan rarament surt el sol (ves per on que la vam ensopegar) trobaràs el tresor que va amagar el viking Þrasi (qui ho ha intentat només ha trobat una neumonia severa).

Ara calia descansar de cascades i tocava veure glaceres… però no us flipeu, que les glaceres com Déu mana estan a la gairebé inaccessible banda oriental, la qual no vam trepitjar per falta de temps. Solheimajokull és possiblement la glacera més cutre, però també la més accessible, ideal per a turistes com nosaltres. És petita, minvant i, no sé si bo o dolent, bruta de collons per culpa de la cendra volcànica. Buf, em sembla que el departament de turisme d’Islàndia no em pagarà per aquesta publicitat.

La següent parada, ni que sigui per veure civilització, va ser el poble de Vik (que no està a Osona). És un petit poblet pesquer (sense port) de 400 habitants al peu del volcà Katla. Quan aquest volcà té ganes de gresca, aquesta gent ja sap que ha d’anar a l’església, i no per resar, si no perquè aquesta està en un punt elevat essent el lloc establert d'evacuació. A part d’això, la platja (quan no fa mala mar) és molt fotogènica.

Ja per acabar el dia, vam visitar Haifoss, una caiguda de 122 metres cap a un canó força estret a la vall de Þjórsárdalur. Impressionant, la veritat, i una de les coses que justificava haver llogat un 4x4 (l’altra és que només hi ha dues carreteres asfaltades, la resta només són pistes).