Dia 2 - Geysir, Gullfoss, Þingvellir, Kerið

Primer dia de fer ruta pel sud oest de l’illa, però primer, calia dutxar-se un, com cada matí. El fet de que ho esmenti no vol dir que el fet de dutxar-me sigui una cosa excepcional, no, ho esmento perquè aquella aigua feia pudor a ous podrits, sortia directament de la caldera de Pere Botero amb la seva ració generosa de sofre. Cap problema, aquell “perfum” no quedava enganxat al cos. I ara sí, tocava agafar el cotxe.

Primera parada a Geysir… a què no endevineu que hi havia a Geysir? Doncs sí, a part d’un parc ple de basses d’aigua bullint i fent bombolles, hi havia un geiser. I no, el nom del lloc no ve del geiser, és el geiser que pren el nom del lloc. Com us heu quedat? Doncs la cosa era espectacular. Només calia esperar pacientment una bona estona fins que la terra escupís l’aigua amb la força que jo escupo un menjar que dugui pebrot. Si volies fer la foto havies de ser ràpid que allò durava poc. Si badaves, havies d’esperar una altra bona estona fins el següent passi. 

La següent aturada era a Gullfoss. La primera de les moltíssimes cascades que veuríem durant el viatge. La gràcia és que són especialment amples i baixen amb ganes i força. Hi ha un caminet que et permet de veure-les des de més a prop, però la veritat, és com molts pobles, impressionen més des de lluny. Al final del que un se’n recorda més d’allà és el soroll ensordidor de l’aigua, el vent glaçat que peta amb ganes i, sobretot, que ja pots estar a 200 o 300 metres de l’aigua que et mulles igualment.

Després vam anar cap a Þingvellir, o Thingvellir, si ho preferiu per poder pronunciar-ho millor. “Thing” no vol dir “cosa”, putos anglocèntrics, vol dir “parlament” i “vellir” vol dir “plana”, o sigui és la plana del parlament. I és que allà s’establí el primer parlament del món l’any 930… els que us digui que el primer va ser el català us està prenent el pèl, ja que aquest no va arribar fins 300 anys més tard. S’ha de dir que la gràcia del lloc, més que la seva història, és que és on es troben les plaques continentals d’Amèrica i d’Europa, curiós, no? Suposo que el fet de que mitja Islàndia sigui americana, fa que sigui normal veure tant ianqui passejant-se per allà com si fos casa seva.

I ja per acabar el dia, tocava visitar Kerið (pronunciar kerith o kerid amb accent de Madriz). Després d’un lloc impressionant, un d’espectacular i un de curiós, quedava el lloc fotogènic. Es tracta d’un gran forat a terra ple d’aigua i no és una bassa. És un volcà relativament jove (o no tan relativament) que va esclatar i es va enfonsar, creant aquell llogaret amb aigua turquesa i pedres vermelles (ferro que encara no s’ha rovellat). La visita és ràpida i baixar fins a la vora del llac no és apta per a gent patosa, però sí és molt maco i va del tot la pena la visita. I ara a sopar a l’alberg i a dormir. Deixem-nos de cabòries que demà hi ha més històries.